dimarts, 31 de juliol del 2018

Dia 30. Rysy experience.

Avui ens hem aixecat de la casa d'en Luigi a les 6 del matí per anar d'excursió al Rysy. A les 8 ja érem a Zakopane Centre i els busers s'han barallat per nosaltres, per dur-nos al nostre destí. Al final hem aconseguit arribar a Morskie i ha començat la nostra ascensió cap a l'Olimp.

Després de 2 hores de dura caminata hem arribat a la primer punt on hem aturat a recarregar forces per seguir l'ascensió. Una caminata llarga i cansada amb pendents del 40% les més suaus.

Després de 6 hores ascendint hem arribat adalt on hi havia una boira espessa amb la qual no podiem veure res. Amb un raig de sort (que ens acompanya sempre) hem tengut 10 minuts de visibilitat on hem pogut disfrutar de les vistes. El descens ha estat perillós però hem aconseguit baixar tota la muntanya.

La sort ens ha tornat a somriure. Quan ens pensàvem que no arribavem al bus per tornar a Zakopane (ja que teníem 4 hores de camí i el bus partia en 3 i mitja, jajaja), en Jaime ha tret els seus dots de reguetejador i hem aconseguit pujar a un carruatge tirat per pegasus a un preu extraordinari (de 50 zlotis que valia ens ha costat 10).

Hem arribat al càmping i quasi ni hem sopat de la sort que teníem. Ha estat una experiència fantàstica i meravellosa a un lloc preciós. I el millor és que tots hem arribat a dalt.

dilluns, 30 de juliol del 2018

Dia 29. Polonia returs.

Si us deiem que varem dormir com reis el darrer dia que erem per Eslovaquia sería una mentida mes grossa que aquell que diu "ara baix". Però rutes, com és que no heu dormit be? Molt fàcil, a una furgoneta li va pegar per posar tecno almenys a 131 decibels just devora noltros fins a les 05:00am. Sincerament, si qui s'aixeca dematí pixa allà on vol, els de la furgo haurien trobat el cafè una mica agre.
Tot i aquesta feta, alguns dels nostres reclusos varen optar per nedar una darrera vegada al llac tot d'una que ens aixecarem per despedir el camping.

Berenats i amb el bivac plegat partirem cap al primer tranvia del dia. Aquest era de línia i no passà res, sa juerga començà al segon, amb el tren gros.

El tren que ens tocà hi havia dues seccions: la dels pobres, amb butaquetes i una per "ricachones" (entre cometes perquè no crec que un ric pilli transport públic) amb gabinet. I on pegaren el nostres cordials rutes? Eco di qua, a un gabinet. I era vostro el gabinet? NO. Obviament ens varen treure i pegarem (per anar a un lloc) a les butaques.

Passada una estona asseguts a les butaques ens adonarem que tampoc erem allà on tocava. I que va passar després? Que Pere Quetglas s'aixecà i inicià una odissea del vagó 5 al vagó 9. Obrint i tancant portes, esquivant persones, melena al viento i la mirada del tigre va moure a tot el grup on tocava ser.

Acaba aquí, no? Ojalà, perquè quan ja ens haviem assegut, varem reparar en que (surprise, surprise) no podiem posar l'aire si hi havia almenys una finestra al vagó obert. I que vareu fer? Fàcil, convèncer el vagó de tancar la finestra i tenir aire. I ja? Clar que no kemosabi, perquè no hi havia d'haver una mala bruixa que tot i xerrar castellà no va tenir nassos a tancar sa finestra, és més, quan va veure el que demanàvem va obrir la finestra que ja d'un principi pareixía estar tancada.

Passades unes hores amb la finestra oberta i no morir de calor (es va posar a ploure i alguns es varen arribar a banyar un poc) arribarem a Poprad, on un bus ens duria al destí final, Zakopane. Va ser un viatge senzill i fora cap altre complicació que la d'un ninet fent molt de renou.

Arribats a Zakopane uns varen anar a demanar info i d'altres varen anar a fer la compra. Pel que fa a la compra basta dir que varen tornar amb una bossa tamany industrial de ganxitos amb gust i textura a forespan (exigeradament grossa).

Per acabar (menos mal), arribarem al camping amb un bus i varem conéixer el nostre amfitrió: Un polac ben simpàtic que alucinà amb el fet que volguessem dormir daval un plastic i una corda. L'hem apodat Luigi, per el parescut al del Mario Bross.

Dia 28. Bye bye Slovaquia.

Bon diia mis amores.

Després de la caquita de vespre que hem passat, la Paulis ha cridat al seu papi per ficar una denuncia als malotes que feien renou al càmping i al país, per deixar que hi respiri gent així. #bullshitpeople

Es dematí hem anat al city centre, a Bratislava, i hem tret es bitllets per partir dia 29 direcció Poprat i d'allà tornar a Polònia, concretament a la vileta de Zakopane. Quines ganiis!! #I❤Poland.

I hem visitat també el màgic Bratislavia Castle (castell de Bratislava, per als lentitos). Aquest era super xaxi, com si sortís de les obres de teatre que els papis ens duen a veure a Viena o París amb el jet privat. L'únic vergonyós era que per entrar al bany demanaven 0'80€. Per aquest preu hi pot entrar tothom, així que segur que estan super híper mega asquerossissiiims!!! #NoPlis

En acabar la visita, hem tornat al càmping i hem nedat al riuet d'allà. Indignant que no tengués zona privada, però bé. També hem aprofitat el temps jugant a futbol (sense suar molt, evidentment). #sport #fitness #healthy

I, després de sopar devora el riu, ens hem disposat a dormir. El problema ha estat que a l'altre banda de l'aigueta hi havia un tipus de teatre a l'aire lliure (escenari, creim que li diu la gentussa) i el renou ens ha tornat a impedir descansar bé. INDIGNADISSISSIMS. #VoyALlamarAPapi #scum

PD: Aquesta entrada no la vàrem pujar ahir per una sèrie de problemes tècnics.

dissabte, 28 de juliol del 2018

Dia 27. Super hiper arribada a Bratislava, yuhuu

Hola bebes, seguim vius i fent unes coses super chachi pirulis. Ahir passàvem el nostre darrer dia a Austria i aprofitàrem per veure el que ens quedava però, de camí, un tontito (sr. Joan Sart), salvador el primer vespre, es va oblidar el menjar al bus #pray4rutes.

A Shönbrunn ens vàren fer caminar 10 min, ho se, es vàren passar. Va ser tant que el Jaime, en acabar, va veure que una de les seves ungles amb la manicura rosa recen feta estava rompuda, (hauria de ser denunciable) #shameWien.

En canvi, a les cases de les papallones, totes ens sentirem com unes princesitas rodejades de aquells animalets fantàstics.

I ara no us creureu el que us vaig a contar. Vàrem anar al bus i, a més de fer com a 60 hores tard, ens van fer esperar enterra, enterra!, embrutant les nostres boses de channel, si, si, com vos ho cont, ENTERRA. #noWienAnyMore

Però bé, vàrem arribar a Slovakia i el camping es semblant a un castell de conte de fades (amb llac inclòs). I tot seria perfecte si no fos pels nostres veinats que, per desgràcia, no son com princeps encantadors, no! Més be s'assemblen a una panda de bruixots,que, amb les seves pocions màgiques anomemades cervesses (de les quals no sabiem la seva existència fins ahir) no mos vàren deixar dormir. I no ho varem poder fer bé fins que els encatadors herois del nostre grup els vàren fer callar. #LaPeorNocheDeMiVida

divendres, 27 de juliol del 2018

Dia 26. Aguas turbulentas.

Despertamos con el alba, pese a la precariedad de nuestro refugio, la noche no habia traido problemas. Decidimos volver a la capital, a Viena, pues allí encontraríamos víveres y agua.

La teniente Inés, con su colíder Paula, abrió la marcha esperanzada por lo último que le quedaba de su madre: una guía con información. Precavidos como siempre, nos equipamos con capolinas para protegernos de la tormenta que se acercaba.

Llegamos a salvo a Viena. Immediatamente nos pusimos a buscar algo incluso mas preciado que el sustento: información. Durante nuestra caminata a uno de los últimos rincones con cultura conocido (el Museo Belvedere), vimos los restos de los consulados internacionales. Nos calentó el alma ver las banderas ondear pese a estar encima de montones de cadáveres.

La luz de la esperanza empezó a iluminarse al ver a los austriacos intentando restablecer la economía poniendo entradas para el museo. Al entrar, las lágrimas llenaron los ojos de mas de uno de nosotros, bien por los famosos 101 cuadros de Gustav Klimt o simplemente por tener papel higiénico cerca. Salimos de allí contentos. Alegría, cuan inusual emoción en nuestra situación.

Continuamos nuestra expedición y llegamos al antiguo palacio de los Austria. Las estatuas de Hércules dando con una porra a criaturas de leyenda me recordaron el Jueves pasado en un supermercado polaco. Nuestra última parada fue la casa de las mariposas. Al ver que no podríamos entrar, la pena nos invadió. Que justo después lloviera podría derrumbar a alguien normal y corriente, pero nosotros hemos visto de todo. Pudimos esperar a que la nube pasara, pero acto seguido partimos en busca de uno de los barrios supervivientes: el barrio judío. Llegamos a una posada donde nos indicaron una zona de abastecimiento y se nos ofreció bebida que aceptamos muy agradecidos. El momento de felicidad duró poco, pues no estabamos preparados para lo que vendria después.

Lluvia, riadas, como nunca antes las habíamos visto. El sonido de nuestras voces se ahogaba con el estruendo del agua, pero eso no evitaria nuestra vuelta a casa. Salimos a la tormenta y caminamos por ella sin importarnos quien o que se mojara. Teníamos suministros.

Al llegar ya estabamos preparados para el desastre que nos aguardaba: todo estaba empapado. Actuamos deprisa, mientras unos secaban, otros cocinaban. Todo fue bien, empezabamos a ser fuertes otra vez, glorioso. Pese a haber terminado el dia mas bien de lo que esperabamos, nos dirigimos a la cama al acto, pues la noche es oscura y alberga horrores.

dijous, 26 de juliol del 2018

Dia 25. La lucha sigue.

Eran la 4 de la mañana cuando tuvimos que partir de ese lugar. La noche había sido larga, las guardias fueron duras, ya que no nos podiamos fiar de ninguna persona, solo podiamos confiar en nuestro grupo. A las 6 y media en punto, partimos junto a otros superviventes con nuestro transporte del país en el que nos encontrabamos en busca de esperanzas en uno nuevo: Áustria.

Durante el trayecto, el temor que nos inundaba no nos dejaba casi ni dormir. Fueron 4 largas horas hasta llegar a nuestro nuevo destino. Comimos unos pocos pedazos de carne que pudimos encontrar, lo que a continuación nos abordo un problema que casi nos desespera por completo: nuestro querido companyero Micheal Ballesty había perdido nuestros suministros para poder cenar. Afortunadamente, el pànico no se apoderó de nosotros y encontramos un sitio donde poder conseguir mas.

Tuvimos también la grandisima suerte de que a las 14:48 llegamos a la famosa Ópera de Viena, justo a tiempo de la visita guiada de las 15:00. Nuestro guia se llamaba Manuel, el cual había emigrado desde Filipinas en busca de seguridad, así como nosotros. La visita nos ayudo muchos a conocer ese lugar que en un futuro podriamos tener que usar como refugio de emergencia.

Llegamos al atardecer a la zona 81, el lugar que se decia que era seguro para dormir. Al estar instalados, la diferencia entre nuestra tienda y la de los demas era clara, dado que nosotros habíamos salido de casa con muy poco. Aún así, la seguridad que parecía tener el sitio nos permitió tener unos instantes entre nosotros como los de antes de que sucediera "eso".

Para cenar, nos ayudo muy caritativamente a preparar nuestra comida un cheff griego que era vecino nuestro. Practicamente ni nos entendiamos, peró en momentos de crisis mundial todos dan de su parte para poder hacer compañeros de confianza. Hacía tiempo que no comíamos una comida tan rica como esa.

El sol se puso. Imediatamente despues nos fuimos a dormir. Estábamos agotados, pero de momento seguimos todos vivos y sin estar infectados. Nuestra vida es un no parar, una constante lucha por la supervivencia desde el comienzo del apocalipsi.

dimecres, 25 de juliol del 2018

Dia 24. Darrer dia "dormint" a Praha.

Idò res estimadets nostres, aquí tornam, i només per informar-vos del que vàrem fer ahir al nostre darrer dia a Praga.
Al inici del fantàstic dia que ens aguardava, vàrem dir adéu als nostres amfitrions, no de forma tant emotiva com Polònia, però sempre és bonic dir adéu.
I, com no podia ser menys, vàrem acomiadar el país a lo grande. Vàrem anar al castell de Prazsky que mare meva, no podeu ni imaginar les preciocitats que els nostres ulls vàren poder veure allà dedins, (se'ns possa la pell de gallina només de pensar-ho).
I per completar i treure un poquet la nostra vena de piromanos, férem el dinar a un parquet amb un camping gas (unes salxixas ben bones).
I ara és el moment en que mos tornam serios i, alhora, responsables ja que, com que hem adelantat els horaris, no tenim lloc on dormir, i ho varem fer en la puta calle joves (un parc 100 vegades el Parc de les Estacions). Però no vos preocupeu, només han estat 5h, i hem fet unes súper guardies per parelles, durant tot es vespre. Unes guardies que duraven 60 min, pels qui no son de ciències: 1h.
I, per acabar, sols informar-vos que vàrem haver de fer front a eriçons, conills i segons alguns paranoics, uns camellos de droga que medoreavan por la zona (100% real non fake), i a les 4:00h cap al bus 90, rumbo a un nuevo destino, Vienaaa. I, com tot el que ens a deparat, una nova aventura.

dimarts, 24 de juliol del 2018

Día 23. Amor per Praga

Ido si, estimats meus, una vegada acabada la tortureta del buset número 148, arribàrem a Praga rebentadets.

Després de berenar, a un parc on els cans fan pipi i popo (així, demostrant la nostra inteligència), vàrem fer un tour per la impresionant ciutat de Praga. Un tour ple de màgia, històries intrigants i un món de fantasia que ens aguardava. Es més, descobrirem una tenda de joguines idèntica a la de Mrs Magorium, amb un tobogan i un tiovivo que va treure l'infant que portavem a dins.

I no amics, això no es tot, perquè encara haviem d'anar a Nymburk que, segons alguns companys d'aventures, s'assemblava a la propia Narnia (idò, com ells, vàrem fer un castor com a amic). A més, el cau on dormirem era semblant a una mansión i, com a totes, tenia una història de fantasmes guardada per contar (la qual va atemorir a alguns dels nostres companys de manera considerable, ja que a la casa passaven algunes cosetes una mica paranormals).

Estimats, ens encantaria contar-vos mes coses, però estavem tan cansedets que va ser tocar el matalas i dormir com uns infants. I bé, només ens queda dir, molt amor per tothom i fins una altra.

dilluns, 23 de juliol del 2018

Dia 22. Moh expulsen de Krakow.

Estimats subscriptors, com que sabem que mai us basten les nostres impressionants entrades al blog, aqui us en deixam una altra del que vàrem fer el dia d'ahir.

El dia va començar muy duramente. Ens vàrem motivar i jugarem un partidasso de volley amb un gran equip de la zona que, per no deixar-lo amb evidencia (ja que els vàrem maxacar), no els mencionarem. Després d'aquest apoteòsic moment ens proposarem abandonar Howarts (el camping) on ens complimentaren amb dolços i regals ja que la propietària estava molt emocionada i contenta amb la nostra presència (per no estar-ho!, som un cels de nins, demostradissim).

Després de fer un intercanvi de fulards i una despedida emotivissima, plena de plors i abraçades, ens dirigirem cap Kracow, on vàrem fer de guiris totals per la ciutat i pel castell de Wawel. Allà, el nostre gran guia, Jaume Pau d'Agosto Pons(punxin punxin punxin), ens va contar la llegenda del drac (vease video en la descripción), i fins i tot varem veure una escultura d'aquest, que escupia fooooc.

I per no perdre la nostra essència, a jugar com salvatges per un parc (beso placaje, estrella i com no, poble). La gent ens mirava. Molt.
I ara toca posar-mos serios, ja que a una de les nostres valoracions diaries va haver unes cuantes llàgrimes, però no vos preocupeu, res que uns besitos i abraçades no solventasin (som un agrupament, som una unitat) a mes cero dramas sempre smile.

I per acabar el dia retut, ens ficavem cap a la nostra perdició, la pitjor de les tortures, es bus 150 de 7h cap a Praga.

Dia 21. Kraków, Kraków i més Kraków.

Diario interestelar numero 169. Avui mos han desterrat del Valhalla i mos han enviat a  una carpa amb  "bones condicions" (aquesta carpa es coneguda com Tatooine).

-9:54am
Avui el nostre equip de cientifics anomenat els boinas verdes, ha sortit a investigar el terreny circumdant i els resultats han estat fascinants: han detectat UNS III REIGS molt potents, (de sol, i pot ser d'altres coses). El paratge era molt exòtic semblant a la selva negra. Alla enmig hem trobar dos nins que estaven lluitant cos a cos i nosaltres, com a bons cientifics, ens hem assegut per observar la lluita encarniçada mentre menjàvem el nostre entrepà.

-16:11pm
Hem agafat la llançadera  interespacial fins a Kraków, on la realitat ens ha pegat un cop a la boca i ens ha deixat K.O. En resum, varem haver d'aplaçar el dia de la visita d'Auswich per al darrer dia de campa (quedàrem emocionalment destroçats). Encara així, aprofitarem el dia per a fer turisme per Kraków i per a visitar el casc antic on vam fer de guiris mirant tendes i edificis... to mu wuapo la berdad.

-20:42pm
Hem arribat al camping i una part dels nostres científics s'han possat a preparar el sopar però... Un drac de dimensions descomunals (un gran moscard, d'almenys un pam) els ha sorpres mentres preparaven el sopar.

-22:13pm
Els nostres homes han aconseguit derrotar al perill, gràcies a la valentia dels nostres dos Jaumes i de la nostra audaç Maria de la Inés, com bé es mostra en el vídeo que deixam enllaçat. Després d'aquesta gesta, els nostres científics, esgotats tan física com psicològicament, han quedat rendits damunt els "futons" que la mestressa del camping ens ha oferir cordialment (ja que ens havia expulsat del paradis on haviem dormit els dies anteriors la muy juepu...).

-01:02am
Ronquidos y mas ronquidos. Desconectam per avui. Bona nit i prosperitat.

dissabte, 21 de juliol del 2018

Dia 20. Aquí hi ha falta de mar, però no de sal.

Bon dia, nit o part del dia a la que llegiu aquest text. Probablement no sería necessàri fer un comunicat diari del que ens passa, però així confirmam que, per ara, seguim vius.

Ahir la jornada va començar amb la entrada a un bus sense cap problema (exceptuant que a un del grup gairebé el deixa el bus ehem ehem Miquel Ballester). Els astres probablement es varen aliniar, perquè vàrem topar-nos amb un camarada català que responia al nom de Jaume. Amb els consells i indicacións del nou aliat vàrem arribar al  nostre destí. Sí; senyores, senyors i Obdulia; les mundialment conegudes tendes de centre comercial. Tot i que amb algún entrebanc (perquè sempre n'hi ha d'haver d'entrebancs) sortirem del local amb una partida de quimbos i menjar per uns dies.

Dinats d'unes barres de pà que volien ser bocatas només per dur una llesca de formatge i/o jamón, partirem cap on més il·lusió ens feia: les mines de sal. Profundes com Mória, les galeries s'endinsaven més de 130 metres davall terra i comptaven amb més de 2500 metres de recorregut amb les parets revestides de sal. Des del moment que la guía ens va dir que podíem llepar les parets, vàrem entendre que abans que nosaltres, mig planeta ja hi havia passat la llengua (és sobre entén que ens va ser completament igual). Després de un recorregut de unes 6 hores (2 i mitja a Espanya) vàrem aconseguir lo que no ha pogut el Baleares (pujar). I en sortirem vius.

Quan arribarem al càmping tocava el millor de cada dia, sopar. Tot i les nostres aspiracions a la independència domèstica, la mestressa del local ens oferí tant utensilis com salsitxes de tres pams de mico, després d'una mica de sobretaula tal com mana el passatge 0190 de la Bíblia, anàrem a geure.

PD: Al nostre canal de Youtube anam penjant els videoblogs promesos anteriorment. Aquí us deixam un enllaç a un dels vídeos del canal, esperem que us agradin.

divendres, 20 de juliol del 2018

Dia 19. Ja som a Krakow.

Ahir, vàrem aterrar a Cracòvia després d'unes turbulensias que quasi(modo) mos lleven sa vida però miraculosament vàrem arribar a l'hora prevista, les set i mitja (hora local: 19:30).
Després d'agafar un bus cap a Cracòvia center city 4k plusfire, vàrem començar a caminar cap on suposadament havíem de dormir.

Després de 4 hores de caminar sobre zorres movedises (los haters diran que solo fue una) vàrem arribar on el senyor Google ens indicava. El problema va sorgir quan ens n'adonarem que Google s'havia equivocat, i aquestes 6 hores havíem estat caminant en direcció contrària a la nostra terra promesa, al nostre mar d'esperança, al Valhalla...

La situació va ser aquesta: ens trobàvem a les 23h 34' 27" i 2718073 millonèssimes de segon exactament, i ens trobàvem a més de 3h a peu de la gent que ens havia de donar un sostre per dormir. Estàvem desesperats. Els ànims pel terra, l'esperança perduda i els nostres somnis enfonsats. Tot estava perdut.

O això ens pensàvem. El nivell de pitinglish, les habilitats seductores, el carisma i la fe mai perduda del nostre soldat Joan Maria Sart Vizcaíno De La Cruz van servir per fer una telefonada d'esperança a aquella gent que no parlava casi anglès i va aconseguir, de manera miraculosa, que venguessin a cercar-nos amb la seva bat-furgoneta (de 9 places on ens varem enxufar 12). Així va ser com finalment dormirem a un lloc que no era laputacalle, amb llits.

Els miracles ocorren, Deu existeix, i hauria d'existir un Sant Joan Sart.

dijous, 19 de juliol del 2018

Videoblogs

Durant aquest campa anirem fent vlogs diaris.

Partim de Campa!

Avui dia 19 de Juliol partim de campament. Agafam dos vols. El 1r és cap a Barcelona. Hora de sortida 7:40, arribada indeterminada (partim amb Vueling). El segon viatge és cap a Cracòvia. Hora de sortida les 16:00 (anam amb Ryanair).